La síndrome de Couvade va explicar què és i per què passa

Imagineu un home que se sent malalt cada vegada que intenta esmorzar. Realment vol escabetx a mitjanit i està adormit al sofà a les vuit. La seva parella no és l'única que té un nadó. Aquest és un exemple clàssic de la síndrome de Couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs.

La síndrome de Couvade és una condició en què una parella que no està embarassada comença a tenir canvis com l'embaràs durant l'embaràs de la seva parella. Alguns investigadors el descriuen simplement com a síndrome de Couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs , però qualsevol parella que no estigui embarassada també ho pot sentir.

Les nàusees, el cansament i els desitjos són reals. L'empatia, la preocupació i el canvi d'hormones són els motius més probables, i passa amb més freqüència del que molta gent pensa. Els metges ho veuen molt, i poques vegades vol dir que alguna cosa no va bé.

Aportacions clau

• La síndrome de Couvade fa que les parelles que no estan embarassades sentin símptomes de l'embaràs, com ara nàusees i desitjos.

• Els símptomes sovint comencen al primer trimestre, milloren al segon i tornen al tercer.

• Sentir el que senten els altres, preocupar-se i canviar les hormones són motius probables d'aquests símptomes reals.

• Qualsevol parella que no estigui embarassada pot tenir-ne, incloses les parelles adoptives i del mateix sexe.

• La majoria dels casos són inofensius i desapareixen per si sols després de néixer el nadó.

• Les coses fàcils com descansar, menjar petits àpats i aprendre sobre el naixement poden ajudar-vos a controlar els símptomes.

• Anar al metge si els seus símptomes són dolents, no desapareixen o dificulten les coses quotidianes.

• Parlar obertament amb la teva parella pot alleujar la preocupació i fer que el teu vincle sigui més fort.

Què és la síndrome de Couvade

Una definició en llenguatge senzill

La síndrome de Couvade és una condició en què una parella que no està embarassada, generalment un futur pare, presenta símptomes semblants a l'embaràs durant l'embaràs d'una parella. El cos actua com és esperant un nadó també. Un home pot sentir-se malalt, augmentar de pes o desitjar menjar estrany. La seva parella porta el nadó, però el seu cos envia senyals semblants.

Els metges anomenen aquesta condició psicosomàtica. Aquesta paraula simplement significa que la ment i el cos treballen junts per fer canvis físics reals. Els símptomes no s'imaginen. Són sentiments reals que mereixen atenció i cura.

També anomenat embaràs simpàtic

La gent també coneix aquesta condició com a embaràs simpàtic. El nom recull bé la idea. Una parella simpatitza amb la persona embarassada tan profundament que el seu cos reflecteix l'experiència. Alguns escriptors descriuen la síndrome de couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs, i la frase ajuda els lectors a detectar el patró ràpidament. L'etiqueta és descriptiva, no crítica. Simplement anomena una resposta humana comuna a un proper naixement.

A qui afecta

La síndrome de Couvade pot afectar qualsevol parella no embarassada. La majoria de les investigacions se centren en els futurs pares, però el patró apareix també en les parelles del mateix sexe i els pares adoptius. La condició no requereix un vincle biològic amb el nadó.

Alguns grups ho denuncien més sovint. Els investigadors han identificat diversos predictors. La taula següent resumeix els estudis que han trobat.

Aquests patrons descriuen grups, no individus. Un pare ben educat, casat i econòmicament segur encara pot desenvolupar símptomes. La taula mostra on els investigadors veuen clústers i no prediu cap cas únic.

Quan apareixen els símptomes

El temps segueix un ritme força previsible. La majoria de les parelles noten canvis al començament de l'embaràs. El patró següent mostra el curs típic.

1. La síndrome de Couvade comença normalment en el primer trimestre, els primers tres mesos de l'embaràs.

2. Els símptomes solen desaparèixer després del primer trimestre i disminueixen durant el segon trimestre.

3. Els símptomes poden tornar durant el tercer trimestre, els últims tres mesos de l'embaràs.

4. Després del part, la síndrome de couvade sol desaparèixer per si sola.

Els símptomes associats a l'embaràs simpàtic solen desenvolupar-se durant el primer trimestre. Els símptomes de la síndrome de Couvade poden disminuir durant el segon trimestre. Els símptomes simpàtics de l'embaràs tendeixen a tornar i empitjorar en el tercer trimestre i a mesura que s'acosta el part.

El mateix patró apareix en una vista simple de cada fase.

El primer i tercer trimestre porten la càrrega més pesada. L'embaràs precoç comporta grans canvis hormonals i noves preocupacions. L'embaràs tardà comporta anticipació, esforç físic i l'aproximació del part. Els mesos mitjans sovint se senten més tranquils per a tothom. Una parella que se sent bé al cinquè mes i torna amb nàusees al mes vuit segueix un camí ben documentat.

La paraula couvade prové d'un terme francès per a eclosionar o criar. La imatge encaixa. Un company s'asseu al niu, espera i sent els canvis en el seu propi cos. L'etiqueta de la síndrome de couvade ajuda a les famílies a reconèixer que aquestes sensacions són comunes i temporals. La majoria dels casos s'esvaeixen sense tractament un cop arriba el nadó.

Símptomes i prevalença

Símptomes físics

El cos d'una parella expectant pot copiar l'embaràs de maneres reals i físiques. Els símptomes habituals inclouen nàusees, vòmits, canvis en la gana, mal son, ardor d'estómac, dolor de panxa o inflor, rampes a les cames, mal d'esquena, dificultat per respirar i desitjos. Moltes parelles també augmenten de pes fins i tot quan la seva dieta no ha canviat.

Una breu llista mostra les queixes que la gent denuncien amb més freqüència.

• Canvis de gana

• Nàusees

• Problemes per dormir

• Guany de pes

Aquests sentiments són reals i es poden mesurar. Una parella pot sentir-se malalt al matí i desitjar menjar estrany a la nit. Pot ser que es desperta sovint i se senti cansat l'endemà. El patró sovint coincideix amb els símptomes de la parella embarassada, cosa que apunta a un fort vincle ment-cos.

Símptomes emocionals

Els canvis emocionals solen venir juntament amb els físics. Els socis descriuen canvis d'humor, irritabilitat i ser més sensibles. L'ansietat, la depressió, els problemes del son, la inquietud i els canvis en el desig sexual també apareixen als informes. El cansament i els problemes del son poden provenir de la preocupació o del canvi dels nivells hormonals.

L'única part empàtica que es relaciona clarament amb la síndrome de Couvade és l'angoixa personal: l'hàbit d'assumir els mals sentiments d'altres persones. Els homes que són emocionalment sensibles o es molesten fàcilment poden sentir físicament l'embaràs de la seva parella (compatia).

Aquesta troballa ajuda a explicar per què alguns homes senten l'experiència tan profundament. L'enveja, la preocupació o l'empatia oculta cap a la parella embarassada poden causar símptomes reals. Portar aquest pes emocional no és un signe de debilitat. Mostra com està molt implicat amb l'embaràs.

Que comú que és

Les estimacions varien molt. Segons el resum de l'article The couvade syndrome (Masoni et al., PubMed ID 8000469), els símptomes en els marits de dones embarassades oscil·len entre l'11% i el 65%. Algunes estimacions diuen que gairebé la meitat de tots els socis ho senten, però els investigadors comparteixen aquestes xifres amb precaució.

Les tarifes també difereixen segons el país, tal com mostra la taula següent.

L'ampli ventall prové de diferents mètodes d'estudi i definicions. Tot i així, els números aclareixen un punt. Moltes parelles de dones embarassades i altres dones presenten aquests símptomes, i els metges veuen el patró sovint.

Quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs

Síndrome de Couvade en futurs pares

La síndrome de Couvade normalment significa futurs pares. Un futur pare veu canviar el cos de la seva parella i escolta els batecs del cor del nadó. Sent el naixement cada cop més a prop. El seu propi cos pot respondre amb nàusees , augment de pes o canvis d'humor. Aquest patró no és només per als pares biològics. Qualsevol parella que no estigui embarassada pot sentir aquests canvis, inclosos els pares adoptius i les parelles del mateix sexe. L'etiqueta simplement anomena una resposta comuna a un naixement que s'acosta.

La paraula couvade prové d'un verb francès, couver, que significa eclosionar o criar. L'antropòleg Edward Burnett Tylor va inventar el terme l'any 1865. El significat modern va sorgir d'una antiga dita francesa, faire la couvade, que significava 'asseure sense fer res'. Els primers observadors van lligar la paraula a rituals que marcaven l'entrada d'un home a la paternitat. Una comunitat pot demanar a un nou pare que descansi, dejuni o segueixi regles especials després d'un naixement. Aquests costums tractaven l'arribada d'un fill com un gran canvi de vida per als dos pares.

Per què importa el terme

L'etiqueta de la síndrome de couvade ajuda a les famílies i als metges a parlar d'un patró real. Enquadra els símptomes com un equivalent psicosomàtic de l'embaràs, no com un trastorn. La ment i el cos treballen junts i el resultat és un canvi físic real. Un home amb aquests símptomes no recupera les nàusees ni el mal d'esquena. Està responent a un esdeveniment vital important amb tot el seu cos.

Aquest enquadrament és important per als marits de dones embarassades i per als homes amb dones embarassades que se senten confosos pel seu propi cos. Un nom clar redueix la vergonya. Li diu a una parella que molts altres comparteixen l'experiència. També ofereix als metges un punt de partida per a preguntes sobre el son, la dieta i l'estrès. El terme no patologitza les experiències masculines de l'embaràs. En canvi, descriu una resposta normal i temporal que normalment s'esvaeix després del part. Síndrome de Couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs és una frase que anomena el patró amb claredat. Síndrome de Couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs també convida a una conversa oberta. La síndrome de Couvade, la síndrome de Couvade i la Couvade apunten a la mateixa resposta humana. Les parelles embarassades i els pares es beneficien quan tothom ho entén.

Per què passa: psicologia

Empatia i implicació emocional

L'empatia és el cor de la majoria de les explicacions psicològiques. Una parella comparteix els sentiments de l'embaràs i el seu cos reacciona a aquests sentiments amb canvis físics. Els investigadors anomenen a això compartir compatia, que és el costat físic de l'empatia. L'angoixa sempre implica el cos, de manera que un home que sent la tensió de la seva parella també pot sentir les seves nàusees.

Un estudi de les parts de l'empatia mostra quina és la més important. La taula següent resumeix les conclusions.

L'angoixa personal significa l'hàbit d'absorbir els mals sentiments d'altres persones. Un home amb una gran angoixa personal sent profundament l'embaràs i el seu cos ho segueix. Quan no pot manejar aquesta angoixa, pot caure en una desviació egocèntrica. Es torna egocèntric en lloc de centrar-se en la parella, i els símptomes s'aterren a ell. Aquest patró vincula la implicació emocional amb l'embaràs amb un malestar físic real.

Ansietat per la paternitat

La preocupació juga clarament un paper en l'inici dels símptomes. Els investigadors relacionen les nàusees i els vòmits en part amb l'ansietat i la inquietud, no només amb els canvis d'estrògens. Els futurs pares comparteixen la inquietud que senten les seves parelles, la qual cosa fa de l'ansietat un factor compartit i empàtic.

El pensament de la paternitat provoca emocions barrejades i rumiació pesada. Aquests sentiments pertorben el son i el mal son alimenta la fatiga i les nàusees. Destaquen alguns fils de preocupació:

• L'ansietat i la inquietud provoquen nàusees i vòmits en molts casos.

• Els futurs pares recullen la mateixa inquietud que tenen les seves parelles.

• L'arribada de la paternitat augmenta la rumia i les emocions barrejades, que pertorben el son.

• Preparar-se per al naixement i aprendre habilitats de paternitat de suport redueix la por i l'ansietat.

Aquest últim punt és important per fer front. L'ansietat es pot canviar. Un home que aprèn sobre el treball, va a classes i practica habilitats de suport sovint se sent més tranquil i els seus símptomes poden alleujar-se.

Identificació amb el soci

La identificació va més enllà de la simple simpatia. Alguns experts tracen la síndrome a una empatia tan forta que el cos del pare copia l'embaràs. Les parelles que s'uneixen a les visites prenatals, senten puntades i assisteixen al part solen mostrar una empatia més forta. Aquesta proximitat els pot portar a assumir el dolor i el malestar de la seva parella.

Es considera que els símptomes de la síndrome mostren una identificació empàtica amb la parella embarassada i el fetus. Un relat psicoanalític afegeix una funció protectora: la síndrome permet que el futur pare s'identifiqui amb la seva parella i enforteix els seus instints protectors cap a ella i el nadó.

La psicologia ofereix diversos marcs per a aquest procés. La teoria psicoanalítica apunta a l'enveja de la capacitat procreativa i a sentiments contradictoris sobre el nen no nascut com a rival. La teoria psicosocial se centra en el petit paper que tenen els homes durant la gestació, especialment els pares primerencs. La teoria de la transició paterna anomena el canvi de la diada a la tríada un dels períodes més estressants per a un home expectant. La teoria de l'apego vincula els símptomes a la proximitat amb el fetus. Un estudi de 1983 sobre homes embarassats per primera vegada va trobar cansament en un 34%, dificultats per dormir en un 33%, indigestió en un 14%, malestar estomacal en un 12%, canvis en la gana en un 8% i restrenyiment en un 6%. Els autors van concloure que els símptomes reflecteixen l'afecció i la implicació en l'embaràs.

Aquestes teories comparteixen un tema. Els homes que se senten profundament connectats amb les dones embarassades i amb el nadó per néixer sovint senten l'embaràs al seu propi cos. La psicologia de la síndrome de couvade és, per tant, una història de proximitat, preocupació i identificació, no debilitat.

Teories hormonals

Canvis de testosterona i estrògens

Les hormones donen als investigadors una manera de mesurar l'embaràs simpàtic. Els futurs pares solen tenir una testosterona més baixa que els homes que no són pares. Aquesta caiguda comença a principis de l'embaràs. La baixada de la testosterona abans del naixement també prediu més implicació amb la mare i el fill després del naixement. Un estudi de pares primerencs no va trobar una gran caiguda des de l'embaràs fins al després del part. Aquest resultat entra en conflicte amb alguns treballs anteriors. Un repunt després del naixement, amb nivells que augmenten entre els 3 i els 10 mesos, pot explicar la caiguda que falta.

Les parelles també importen aquí. Els vincles més forts entre les parelles abans del naixement van predir caigudes més grans de la testosterona dels pares després del naixement. Això suggereix que la sincronització amb una parella embarassada pot ajudar un home a adaptar-se a la paternitat. L'estradiol també augmenta en els futurs pares, juntament amb la prolactina i el cortisol. Els investigadors descriuen aquests canvis com una compensació entre l'esforç d'aparellament i la inversió dels pares. Aquest patró també apareix en animals mascles units per parelles.

Prolactina i cortisol

La prolactina té el vincle més clar amb la dolenta dels símptomes. Els homes amb més símptomes de couvade mostren nivells més alts de prolactina i caigudes de testosterona més grans que els homes amb menys símptomes. Els investigadors creuen que aquests canvis hormonals donen suport a la cura paterna. El doctor Alrahmani assenyala que els pares mostren una baixada de testosterona i un augment de la prolactina i l'oxitocina durant l'embaràs. L'investigador Brennan afegeix que el detonant sembla lligat als homes amb més preocupació o resposta al nadó per néixer. Això pot reflectir empatia o ansietat.

El cortisol, l'hormona de l'estrès, té un paper més complex. La taula següent resumeix el que informen els estudis.

L'embaràs provoca augments d'oxitocina, estradiol, testosterona i cortisol, amb un màxim d'oxitocina i cortisol al voltant del part abans de caure després del part. Els investigadors es pregunten si canvis similars preparen els homes per a la paternitat.

Alguns científics també sospiten que els canvis de cortisol condueixen a l'augment de pes en els futurs pares, tot i que pocs estudis ho comproven directament.

Què tan forta és l'evidència

El panorama hormonal és prometedor però incomplet. Molts estudis utilitzen mostres petites i els resultats de vegades no estan d'acord, com mostra l'estudi dels pares primerencs. Els investigadors encara no poden dir quina hormona causa quin símptoma. Les correlacions són reals, però la causalitat roman oberta. Un home amb alta prolactina i baixa testosterona pot sentir nàusees i fatiga, però la ciència no ha demostrat la direcció d'aquest vincle. Els lectors haurien de tractar les explicacions hormonals com a hipòtesis fortes en lloc de fets establerts.

Factors socials i culturals

Couvade en el context cultural

Els rituals de couvade apareixen a moltes societats d'arreu del món. Els antropòlegs han escrit sobre costums en què un futur pare descansa, dejuna o segueix normes especials durant i després del naixement. Aquestes pràctiques tracten l'arribada d'un nen com un gran esdeveniment vital per als dos pares. Els símptomes moderns fan ressò d'aquells antics costums en forma corporal. Una comunitat que una vegada va demanar a un nou pare que s'assegués en silenci, ara el veu amb nàusees.

La cultura determina l'obertura d'una parella que mostra aquests símptomes. Algunes comunitats esperen que els homes romanguin en silenci sobre les queixes físiques. Altres tracten la implicació d'un pare com un paper públic. Un home amb una cultura de suport pot informar de nàusees i fatiga amb més llibertat. Un home en una cultura estoica pot amagar els mateixos sentiments. Per tant, les taxes reportades reflecteixen tant la cultura com la biologia. En moltes cultures, les dones reben la major part de l'atenció durant l'embaràs, i el paper del pare es manté en un segon pla. Les normes del lloc de treball també importen. Un pare sense permís i poca simpatia a la feina pot reduir els seus símptomes. Un pare amb horaris flexibles i un cap comprensiu pot parlar.

Dinàmiques de relació

El vincle de parella té un paper central. Destaquen diverses dinàmiques:

• Ansietat pel canvi que s'espera: la por a ser pare, les finances o el propi naixement és habitual i pot aparèixer al cos.

• Empatia i implicació: els homes més compromesos amb l'embaràs semblen més propensos a experimentar símptomes, cosa que argumenta en contra de la covada que reflecteixi el despreniment.

• Exclusió o impotència: alguns relats apunten a la tensió d'estar profundament invertit en alguna cosa que passi al cos d'una altra persona.

• Culpa o enveja: la literatura antiga proposava aquests impulsors, encara que continuen sent teories històriques especulatives.

Un informe de cas clínic descriu la síndrome com una expressió somàtica d'ansietat. Els símptomes del pacient provenien de problemes psicològics i estressants socials. La seva dinàmica familiar mostrava un fort enganxament i dependència de les seves filles. Aquest cas mostra com la proximitat familiar intensa pot alimentar els símptomes. La ment porta la tensió de la família i el cos respon.

La dinàmica també pot tensar la parella. Una parella pot sentir que l'altra s'està fent càrrec de la seva experiència. Nombrar la situació amb claredat sol desactivar aquesta tensió. Abordar l'ansietat que hi ha a sota també ajuda. Les pràctiques de reducció de l'estrès, la teràpia quan persisteix la preocupació i el suport de les parelles alleugen la càrrega quan l'embaràs tensa la relació. La xerrada oberta sobre rols i sentiments ajuda a tots dos socis a sentir-se vist. Un home que diu 'Jo també tinc por' sovint troba les nàusees alleujades. Una dona que ho sent se sent menys sola. Els símptomes rarament necessiten una cura. Necessiten una conversa.

El que diu la investigació

Principals troballes

Els nous estudis mostren un patró constant de qui té símptomes i per què. Les conclusions següents resumeixen les principals conclusions.

• Els futurs pares tenen símptomes de couvade lligats al pes, com ara augment de pes, canvis de gana i gasos.

• L'única part d'empatia que es relaciona positivament amb la síndrome de Couvade és l'angoixa personal: l'hàbit d'assumir els mals sentiments d'altres persones.

• Trets com l'edat i l'educació no estan relacionats amb la síndrome de Couvade.

• La freqüència amb què els homes presenten símptomes de couvade està relacionada amb l'empatia masculina; els homes que són sensibles o es molesten fàcilment poden sentir l'embaràs de la seva parella al seu cos, cosa que els investigadors anomenen compassió.

Un informe de cas del 2021 descriu la síndrome de Couvade com un trastorn de símptomes somàtics. La parella té símptomes corporals durant l'embaràs, més sovint en el primer i tercer trimestre. L'informe assenyala les teories psicoanalíticas proposades i els canvis d'humor ben estudiats que coincideixen amb els canvis hormonals en resposta a la paternitat esperada. Aquests canvis actuen com un mecanisme corporal. L'informe conclou que els futurs pares haurien de ser controlats per la síndrome de Couvade durant l'embaràs per mantenir millor la família. Aquest consell és important perquè canvia el focus d'ignorar els símptomes a buscar-los activament.

Preguntes obertes

Els investigadors encara s'enfronten a diverses llacunes en la comprensió. La taula següent resumeix les principals preguntes obertes i què mostra l'evidència actual.

La síndrome de couvade planteja preguntes que toquen la psicologia, la biologia i la cultura alhora. La causa exacta de la couvade encara es desconeix. Les idees principals impliquen factors hormonals, psicològics i socials. Com que la malaltia és majoritàriament psicosomàtica, no existeix cap pla de tractament establert o prescrit. Els investigadors tampoc no poden explicar per què només alguns homes tenen la síndrome. Les taxes exactes són difícils d'obtenir perquè la cultura pot impedir que els homes participin en l'embaràs. Encara s'estan estudiant les causes i les taxes, la qual cosa mostra la complexa barreja de factors psicològics, hormonals i socials. La psicologia de la malaltia segueix sent un camp ric per a futurs estudis.

Afrontament i propers passos

Quan veure un metge

La síndrome de Couvade és freqüent i generalment inofensiva. La majoria de les parelles treuen les nàusees, la fatiga i els dolors sense cap tractament. Els símptomes solen desaparèixer sols després del part. Una parella pot tractar les queixes lleus a casa amb descans, aigua, àpats petits i exercici suau. Aquests senzills passos solen aportar alleujament en pocs dies. Una parella no s'ha de sentir vergonya d'aquests sentiments. Són reals i responen bé a la cura.

Algunes situacions requereixen un proveïdor d'atenció mèdica. Un home hauria de reservar una visita si els seus símptomes físics són greus, duradors o preocupants. Els vòmits constants, la pèrdua de pes important o el dolor que no s'assentarà mereixen un control. També ho fa el baix estat d'ànim o l'ansietat que pertorba la vida diària. Un metge pot descartar altres causes i oferir suport. Anomenar el patró ajuda. Una parella pot dir-li al metge que sospita de la síndrome de couvade i descriure quan van començar els símptomes. També pot observar com els símptomes segueixen l'embaràs de la seva parella. Aquesta línia de temps dóna al metge pistes útils.

La tensió emocional mereix la mateixa atenció. Un home que se sent desesperançat, en pànic o que no pot dormir durant setmanes hauria de posar-se en contacte. La teràpia i les pràctiques de reducció de l'estrès poden alleujar la càrrega. L'objectiu no és etiquetar la parella com a malalta. L'objectiu és ajudar-lo a mantenir-se bé durant un gran canvi de vida.

Preparació pràctica

La preparació dóna a la parella una sensació de control. Molts hospitals i centres de naixement ofereixen classes pràctiques, com ara 'Entendre la paternitat per a pares i parelles' Aquestes sessions permeten als homes practicar la cura del nounat amb maniquís infantils. Les habilitats clau inclouen suportar el cap i el coll d'un nounat, subjectar el nadó a prop del cos i aprendre a bolquer . Un soci també pot empaquetar una 'bossa del pare' per a l'hospital i aprendre les A, B i C del somni segur per reduir el risc de SIDS. La pràctica genera confiança i la confiança redueix la por.

Un pla de calma cobreix el propi naixement. Feu una classe de naixement junts per alinear-vos amb les expectatives i el suport. Llegeix històries de naixement, practica posicions de suport pràctiques i coneix el pla de naixement per dins i per fora. Un pare va aconsellar: 'Vés a les visites a la clínica, sigues-hi per a la visita a casa, fes preguntes, escolta les llevadores i sigues present i allà amb la teva dona'.

La preparació a casa també és important. Protegeix la casa per als nens, prepara i congela els àpats i prepara'l estacions de canvi de bolquers . Escollir equip de nadó junts obre una bona xerrada sobre les intencions dels pares. Marques com Chiaus (chiausdiapers.com) ofereix productes per a la cura de la mare i el nadó que ajuden els socis a abastir-se i sentir-se preparats. Un soci també pot planificar les finances, parlar amb RRHH sobre la baixa familiar i mantenir-se en forma amb l'entrenament de força. Aquests passos alleugen la preocupació i una menor tensió pot suavitzar els símptomes físics.

La síndrome de Couvade és una condició real i a curt termini. Una parella que no està embarassada té símptomes semblants a l'embaràs durant l'embaràs de la parella. L'empatia, la preocupació per la paternitat, els canvis hormonals i les expectatives socials hi tenen un paper important. La psicologia que hi ha darrere mostra fins a quin punt una parella pot connectar-se a l'experiència.

Tot i que pot ser incòmode, la síndrome de Couvade no sol ser perjudicial. Afecta sobretot al benestar emocional i físic del futur pare. No comporta riscos per a la salut a llarg termini.

Els lectors que veuen la síndrome de couvade: quan els homes experimenten símptomes de l'embaràs per si mateixos haurien de sentir-se tranquils. El patró és comú i normalment s'esvaeix després del part. Una parella amb símptomes greus o duradors hauria de parlar amb un proveïdor d'atenció mèdica.

Preguntes freqüents

És perillós la síndrome de Couvade?

No. Els metges ho veuen com una resposta ment-cos, no un trastorn. Els símptomes són reals però temporals. La majoria dels casos desapareixen sols després de l'arribada del nadó. Una parella encara hauria de veure un proveïdor si els símptomes són greus o duradors.

Quan solen començar i s'aturan els símptomes?

Els símptomes solen començar al primer trimestre. Sovint alleugen durant el segon trimestre. Moltes parelles senten que tornen al tercer trimestre a mesura que s'acosta el part. Després del part, els símptomes solen desaparèixer sense tractament.

Una parella també pot tenir desitjos i augment de pes?

Sí. Els desitjos, els canvis de gana i l'augment de pes apareixen en molts informes. Alguns estudis relacionen els símptomes de la couvade amb queixes relacionades amb el pes com els canvis de gana i el gas. Aquests canvis són reals i normalment lleus.

La síndrome de Couvade només afecta els pares biològics?

No. Qualsevol parella no embarassada pot tenir-la, inclosos els pares adoptius i les parelles del mateix sexe. La majoria de les investigacions se centren en els futurs pares, però el patró no requereix un vincle biològic amb el nadó.

Què causa els símptomes?

Els investigadors assenyalen tres factors principals: l'empatia i la identificació amb la parella embarassada, l'ansietat per la paternitat i els canvis hormonals. Les expectatives socials i culturals també hi tenen un paper. La causa exacta encara es desconeix.

Els nivells hormonals realment canvien en els futurs pares?

Els estudis indiquen una testosterona més baixa i una prolactina més alta en molts pares embarassats. Els homes amb més símptomes tendeixen a mostrar canvis més grans. Les troballes de cortisol es barregen. Els investigadors tracten aquests enllaços com a hipòtesis fortes, no com a fets establerts.

Què tan comú és realment?

Les estimacions varien molt. Una revisió informa de taxes de l'11% al 65% entre els marits de dones embarassades. Els estudis de països també difereixen, amb xifres com el 31% a Austràlia i el 72% a Polònia. Tracteu-les com a estimacions, no com a recomptes exactes.

Una parella ho hauria d'esmentar a un metge?

Sí, si els símptomes són preocupants. Els vòmits constants, la pèrdua de pes important o l'estat d'ànim baix que altera la vida diària mereixen un control. Un proveïdor pot descartar altres causes i oferir suport. Anomenar el patró ajuda a la conversa.